Com un observador aliè, incorpori en aquella classe observava com es trobava l’aula amb un silenci d’allò més tens, les mirades fixes i angoixades per un futur incert, ple de conjetures i hipòtesi que esdevenien en la única realitat , més o menys, tangible de la que gaudien aquells estudiants. A voltes, la concentració, el silenci, era pertorbat pels discrets xiuxiueigs que produïen el moviment dels fulls i les petites converses entre companys resultat de la inquietud i dubtes vers la matèria. D’aquells moments ja s’havien donat gairebé dues desenes en aquella setmana, però l’escenari, l’aula on mai més tornarien com a estudiants, dotava d’un matís certament melangiós a aquell llenç tan entranyable que conformaven inconscientment. Tot i que els colors de l’escenari eren depriments, no restaven bellesa a aquell moment aparentment intranscendent. Les tonalitats marrons amb el blanc brut del “gotelé” de la part superior de les parets, combinades amb els verds apagats de les cadires i pupitres dibuixaven un espai trist i sense vida, que no aconseguia amagar la llum incipient que es deixava veure rere les il•lusions de les noies estudioses; la llibertat no entén de circumstàncies, ni equipaments malmesos. No s’adonaven , per les seves presents preocupacions, però l’espai físic on estaven, era el més semblant a una postal d’acomiadament, quelcom viu incrustat en el passat, ja no els pertanyia res del que hi havia, mers miratges als que dirigir una mirada entranyable, sense rancor ni penediments. S’havien [i s’han] de superposar els somriures als nervis, l’amargor, els plors...
Estan donant felicitat i orgull a aquesta estona pel món anomenada Vida, s’ho estan ben guanyant. Ja falta poc.
06/VI/2010
[Dedicado a Noemí,Alicia,Judith,Amanda e Iván que inspiraron este pequeño párrafo. Y para todos aquellos conocidos y amigos que pasasteis dos malas semanas estudiando sin saber a donde ir, o sabiéndolo.]
